Descripción

Els contes de la Montse són una lloa a la venjança des del punt de vista més subtil, més delicat i, això ben entès, més femení que hi pot haver.

Són contes que tenen la senzillesa de Rodoreda, la complexitat de Dorothy Parker, el gruix de Montserrat Roig o la subtilitat d’en Calders. El lligam que fa el farcell són les petites venjances, sí, però hi ha altres lligasses que formen una malla tan invisible com indestructible. Com ara els personatges, amb gran profunditat, sempre a la cerca d’alguna cosa que la Montse no fa explícita per voluntat i que el lector ha d’entendre per les pistes que va deixant entre les ratlles del text. Molts d’ells són dones que arrosseguen alguna mancança, algun dimoni o algun desequilibri emocional, del qual no són responsables sinó víctimes. I per aconseguir tornar a la pau interior tenen un instrument comú que és, com no podia ser d’altra forma, la revenja. No la gran revenja, no la revenja brutal, no la revenja immediata i descontrolada, no la revenja masculina, sinó la petita, l’elaborada, la retardada, la delicada, la femenina.

En alguns casos, la Montse recorre a la història, a la literatura, a la filosofia o a la religió buscant la complicitat del lector i aconseguint així que una part del que s’hauria d’explicar ja sigui a la seva ment. D’aquesta manera, alleugereix la prosa i augmenta l’empatia amb qui llegeix. Però també té un altre efecte molt interessant: jugar amb els prejudicis morals i els tòpics socials de qui llegeix per rebolcar-los quan li convé i sotraguejar la lectura. Una tècnica narrativa molt intel·ligent i molt efectiva. «Calpúrnia», «Solstici de foc i alfàbrega» o «Les filles de Lot» segueixen aquesta línia, que sembla portar-te per un camí fins que arriba el trencall i t’has d’agafar fort a la cadira.

Xavier Vidal, periodista, escriptor i professor de Conte a Escriptorium